El curs de Mestratge de Reiki al Japó

Va ser l’any 2015 quan vaig decidir que volia oferir el mestratge de Reiki per als meus alumnes al Japó. Quan vaig visitar el Japó per primera vegada, a l’estiu de 2015, no podia imaginar que, a partir d’aleshores, tornaria gairebé cada any, alguns anys dues vegades. Em vaig enamorar del Japó d’una manera molt especial. Única. La seva cultura inexplicable, la seva espiritualitat profunda i complexa, les seves costums singulars, la seva aura especial.

Al Japó em vaig adonar del perquè de les diferències entre el Reiki tal com s’ensenya a Occident i el Reiki tal com s’ensenya al Japó. A Occident, molt enfocats a obtenir resultats en tot i ràpidament, el Reiki va créixer per convertir-se en una teràpia energètica efectiva per oferir un benestar general a tot aquell que s’atrevís a provar. Fàcil, directa, propera, la teràpia de Reiki es va expandir ràpidament i va assimilar idees, creences i característiques d’altres disciplines i cultures. Al Japó, en canvi, només has de passar un dia a la muntanya sagrada de Kurama, el bressol del Reiki Usui, situada a uns 35 minuts en tren de Kioto, per saber que el Reiki és molt més que una teràpia energètica. Indescifrable, profund, sagrat, el Reiki al Japó és força desconegut com a teràpia energètica curativa, però quan els japonesos comprenen que el Reiki que tant preguntem els turistes occidentals no és més que l’energia pura dels seus déus, els Kamis, llavors tot comença a cobrar sentit i comença la màgia de veritat.

Vaig decidir organitzar un curs de mestratge de Reiki al Japó perquè vaig creure que seria la millor manera d’«explicar» el Reiki sense la necessitat de perdre’m en paraules i més paraules. Sabia que els aspirants a mestres de Reiki i els mestres de Reiki ja formats estarien interessats. Perquè per a aquells que practiquem Reiki i l’estimem, quan escoltem la paraula Japó, en realitat escoltem «llar». I tots volem, tard o d’hora, tornar a la llar.

Els primers anys vaig organitzar el curs de mestratge de Reiki, de 12 dies de durada, entre Kioto, Kurama i Tòquio. Kioto perquè és el lloc on l’Usui Sensei va viure gran part de la seva vida, on va passar tres anys en un dels seus centenars de temples zen, i el lloc on residia quan va rebre l’experiència mística d’illuminació. Kurama per ser el bressol del Reiki, el lloc on l’Usui Sensei va assolir la claredat i comprensió juntament amb l’habilitat de sanar, i per ser un d’aquests llocs on sentir l’energia divina dels déus és senzill per a tothom, sensibles i no sensibles. Tòquio, la gran capital del Japó, perquè és on l’Usui Sensei va desenvolupar el Shin Shin Kaizen Usui Reiki Ryoho: l’escola de Reiki que tots coneixem com a Reiki. A Tòquio es va fundar l’escola, va estar la primera seu i és on està enterrat el nostre estimat i venerat Usui Sensei.

Des del principi, el meu objectiu va ser que els alumnes tinguessin una immersió espiritual i cultural en el Japó més proper a l’Usui Sensei, el Japó de l’era Meiji, del final dels Samurais i del renaixement del sintoisme, la religió autòctona del Japó. Òbviament, el temps ho modifica tot, i el Japó que molts somniem, possiblement ja no existeix; de la mateixa manera que el París glamurós, elegant i majestuós del qual tots ens vam enamorar en les novel·les i pel·lícules, no és el que trobem en els nostres viatges de cap de setmana a París. No obstant això, gràcies a girs favorables del destí, vaig conèixer la Renata. Llicenciada en cultura japonesa, amb un màster en política d’Àsia, amb un japonès fluid i vivint al Japó, la Renata és la meva còmplice en els cursos de mestratge de Reiki al Japó.

Quan vaig parlar amb ella la primera vegada, estava vivint a Tonô, Iwate, al nord de Honshū, l’illa més gran del Japó, que alberga ciutats com Tòquio, Kioto i Osaka. Allí exercia la seva feina: va fundar el programa Hasekura, que ajuda i gestiona l’intercanvi de bones pràctiques per innovadors socials i empreses sostenibles; era membre i fundadora de la plataforma d’apoderament ciutadà japonès To Know, i coordinadora de projectes de la NPO Tono Natural Life Network, que promou el turisme responsable i rural al Japó. Per què a Tonô? Una petita ciutat de poc més de 25.000 habitants escampats per un ampli vall envoltat de muntanyes sagrades. Perquè Tonô es considera el bressol del folklore japonès. «El millor seria que vinguessis i coneguessis aquest lloc personalment» va ser la seva proposta. Hores més tard, treia un bitllet d’avió amb destinació al Japó, un bitllet de shinkansen (tren d’alta velocitat japonès) i un bitllet per un tren regional. Quin era el meu destí? Tonô, Japó.

En dos mesos estava a Tonô. Era hivern. La neu que ho cobria tot em va regalar un paisatge d’una bellesa difícil d’oblidar. No obstant això, la màgia va començar fins i tot abans d’arribar a Tonô. En baixar del shinkansen per agafar el tren regional, em vaig trobar en una diminuta estació que semblava treta d’un conte manga japonès. Una única via. Ningú al meu voltant. Neu. Al cap de deu minuts va arribar el tren, que també semblava tret d’un conte infantil. Japó té la capacitat de portar-te al futur amb les seves grans ciutats i trens supersònics, i en un xasquiat de dits transportar-te a un passat remot, quasi de fantasia. Vaig pujar al tren. Petit. Agradable. Lent. Polid. Era l’únic passatger no japonès, òbviament. Al cap de deu minuts, i mentre mirava embadalit per la finestra, se’m va acostar una parella d’avis amb un ampli somriure. «Renata», va dir l’ancià sense parar de somriure. «Sí!» vaig contestar, comprenent que la nostra conversa aniria en clau. «Renata, Renata», va repetir mirant a la seva esposa, que també somreia. No sé realment com, vaig comprendre que amb les seves cares amables i somrients em preguntaven, en japonès, d’on venia? «Barcelona», vaig dir somrient. Amb els seus gestos vaig comprendre, o vaig voler comprendre, que deien alguna cosa com «molt bonica» per després tornar a «Renata, Renata», afegint alguna cosa més que vaig entendre com «és amiga nostra». Ens vam passar 20 minuts conversant en idiomes que no enteníem; no obstant això, recordo la conversa com una de les més agradables que he tingut en els meus viatges. El viatge en aquell tren regional va ser exquisit.

L’arribada a Tonô en tren és preciosa. Tonô sembla una ciutat encantada, on el temps decideix aturar la seva acostumada pressa perquè gaudeixis de cada instant i cada racó d’aquest lloc únic. A l’estació em va rebre la Renata. Després de salutacions i abraçades amb mi i amb la parella que va fer el meu viatge tan agradable, em va explicar qui eren aquesta parella. El senyor havia estat un membre, ja jubilat, de l’Ajuntament de Tonô i li tenia molt d’afecte. Em donaven la benvinguda i esperaven que la ciutat m’agradés molt i que no em molestessin massa els kappas. Jo encara no tenia molt clar què eren aquests famosos kappa. Vaig preguntar. Em van explicar amb paciència.

Els kappa són criatures del folklore japonès, conegudes per ser entremaliades i a vegades una mica malicioses. Són éssers mitològics que solen habitar en rius, llacs i estanys. Tenen l’aparença de petits humanoides amb característiques que recorden a una tortuga: pell verda i un closca a l’esquena. A més, tenen una cavitat plena d’aigua a la part superior del seu cap. Segon la llegenda, aquesta cavitat ha de mantenir-se plena d’aigua perquè el kappa mantingui la seva força i energia. Els kappa són coneguts per comportaments que van des de bromes inofensives fins a accions més perilloses. No obstant això, i malgrat la seva naturalesa travessa, també tenen un costat honorable. Al cap i a la fi, són éssers màgics que viuen amb nosaltres. A Tonô, a més, es poden trobar altres éssers místics del folklore local com els Zashiki-warashi, esperits infantils que porten bona sort a les llars; els Oni, poderosos ogres que solen protegir llocs sagrats; els Tengu, criatures mig humanes mig ocells que són guardians de les muntanyes; els Yama-no-kami, déus de les muntanyes que controlen la natura i protegeixen els caçadors; o els Rokurokubi, éssers el coll dels quals s’allarga durant la nit permetent que el seu cap es desplaci a grans distàncies… Acabava d’arribar a un món de fantasia.

Durant els meus dies a Tonô vam visitar temples budistes zen, santuari sintoistes, muntanyes sagrades, artesans, el museu de la ciutat i diverses joies històriques del lloc; vaig conèixer molts ciutadans locals, vaig menjar amb ells, vaig compartir amb ells, em vaig riure amb ells. Vaig ballar amb ells. També vam visitar un hotel a la mateixa ciutat per a la possible estada dels alumnes del curs de mestratge de Reiki, i un hotel tradicional entre les muntanyes i els camps d’arròs. Em vaig enamorar de tot. De tots. Les classes de mestratge de Reiki les faríem als temples i santuaris. Els abadesses ens van obrir les portes amb profunda gratitud. Després de les classes dinaríem en diferents llocs: a casa d’algun artesà o amic de la Renata, en una de les moltes muntanyes sagrades del lloc i en restaurants que tothom recordaria. Les tardes les dedicaríem a descobrir la cultura, folklore i espiritualitat úniques.

Tota la ciutat es va consagrar perquè quan tornés amb els alumnes per al curs de mestratge de Reiki al Japó, aquests descobrissin realment la cultura, l’espiritualitat i la màgia d’un Japó que molts japonesos que viuen a les grans ciutats i van néixer massa tard, encara desconeixen. La calidesa i amabilitat de la gent de Tonô no té igual.

Vam celebrar la trobada. Vam posar data per a l’any següent. Em vaig acomiadar de tots amb un «ens veiem aviat» i moltes, moltes reverències, i vaig agafar de nou el tren regional sota una nevada que pressagiava bons auguris. Vaig tornar a Barcelona amb la sensació que havia conegut alguna cosa més enllà del que mai hauria pogut imaginar. Un tros del Japó que molts desitgem visitar i conèixer i que pocs poden tocar. Vaig tornar a casa amb la idea de que el Reiki al Japó és alguna cosa més que un curs, és una experiència d’immersió espiritual en un lloc ple de màgia i misteri.

Mesos després vaig tornar amb els primers alumnes de mestratge de Reiki a Tonô. L’experiència que vam viure junts mereix un llibre, no una entrada de blog. Potser algun dia m’animo a escriure’l. Qui sap?

Jordi Ibern