L’espiritualitat al Japó durant l’Era Meiji

Al cor del segle XIX, el Japó seguia vivint en un relatiu aïllament sota el domini del shogunat Tokugawa. Tanmateix, la resta del món es movia a una velocitat vertiginosa, impulsat per la Revolució Industrial i l’expansió imperialista de les potències occidentals. L’any 1868, el Japó, pressionat pels Estats Units d’Amèrica, va decidir obrir-se al món, acceptar el canvi i, al mateix temps, redescobrir-se a si mateix. Així va començar l’Era Meiji, també coneguda com la Restauració Meiji, un període que no només va transformar el Japó en una potència moderna, sinó que també va revifar la seva ànima espiritual i cultural.

La Restauració Meiji no va ser simplement una sèrie de reformes polítiques i econòmiques, sinó un renaixement que va tocar tots els aspectes de la vida japonesa. Amb l’emperador Meiji com a figura central, el Japó va adoptar un enfocament proactiu cap a la modernització, enviant delegacions a l’estranger per aprendre d’Occident i portar de tornada coneixements que es poguessin aplicar a casa. Les reformes en educació, indústria, infraestructures i l’exèrcit van ser ràpides i profundes, catapultant el Japó a una nova era de prosperitat i poder internacional. Però, enmig d’aquest remolí de canvis, la nació no va oblidar la importància de mantenir la seva identitat i els seus valors més profunds.

El sintoisme, la religió nativa del Japó, va experimentar un ressorgiment sota la tutela de l’Estat, que el va promoure com un element clau de la identitat nacional. La figura de l’Emperador està fortament lligada al sintoisme, ja que es considera un descendent directe dels déus sintoistes. Els santuaris dedicats als Kami (déus o esperits) no només van continuar sent llocs de culte, sinó que es van convertir en símbols de la fortalesa i la continuïtat de l’esperit japonès en temps de canvi. La connexió entre el poble japonès i la natura, un element central del sintoisme, es va mantenir com un recordatori constant de la necessitat d’equilibri entre la modernitat i la tradició.

Simultàniament, el budisme, que havia arrelat profundament al Japó des de la seva arribada segles abans, va trobar noves formes d’expressió durant l’Era Meiji. Tot i que l’Estat va afavorir el sintoisme, el budisme va continuar sent una font vital de saviesa espiritual i pràctica meditativa. El Zen, en particular, va ressonar amb aquells que buscaven un refugi enmig de l’agitació de la modernització. Als temples Zen, la pràctica del zazen (meditació asseguda) oferia un espai per a la introspecció i la pau interior, una manera d’aturar-se, observar i acceptar la realitat enmig del caos extern.

Durant aquesta època, també van sorgir figures espirituals que van deixar una empremta inesborrable en la cultura japonesa. Usui Sensei, el fundador del Reiki, va desenvolupar el seu sistema de sanació que combinava l’espiritualitat tradicional amb tècniques d’energia. Altres líders espirituals, com el Deguchi Onisaburo, cofundador de la religió Ōmoto, i la Nakayama Miki, fundadora de Tenrikyō, van contribuir significativament al renaixement espiritual de la nació. Aquests mestres respectats no només van oferir camins cap a la sanació i el benestar, sinó que també van ajudar a mantenir viva la connexió amb el diví en un Japó en plena transformació.

L’Era Meiji també va ser un període de floriment cultural, on l’art, la literatura i la filosofia reflectien les tensions i les possibilitats del Japó modern. Escriptors i poetes van explorar la complexitat de viure en una època de transició, on el passat i el present sovint es trobaven en conflicte. En la pintura i l’escultura, els artistes combinaven tècniques tradicionals amb influències occidentals, creant obres que eren tant innovadores com profundament arrelades en la cultura japonesa. Aquest diàleg entre l’antic i el nou, el espiritual i el material, va definir el caràcter de l’era i va deixar un llegat durador en la cultura japonesa.

Tanmateix, la modernització no va ser un camí exempt de desafiaments. La ràpida industrialització va comportar canvis socials dràstics, incloent-hi el desplaçament de comunitats rurals, l’explotació laboral a les fàbriques i una creixent desigualtat econòmica. Davant d’aquests desafiaments, l’espiritualitat japonesa va oferir un contrapès, una manera de mantenir la humanitat i la compassió en un món cada cop més mecanitzat i competitiu. Els valors tradicionals, com el respecte pels ancians, la importància de la comunitat i la recerca de l’harmonia, van continuar sent fonamentals en la vida diària, proporcionant una àncora en temps de turbulència.

Avui, quan mirem cap a l’Era Meiji, veiem no només una història d’èxit econòmic i militar, sinó també una lliçó sobre la importància de mantenir les nostres arrels mentre naveguem cap al futur. L’era ens recorda que el veritable desenvolupament, ja sigui d’una nació o d’un individu, ha de ser holístic, abastant tant l’exterior com l’interior, el tangible i l’intangible. El Japó, a través de la Restauració Meiji, ens mostra com una societat pot evolucionar i prosperar, mentre es manté fidel als seus principis més profunds.

En un món que sovint valora la velocitat i la superficialitat, la història de l’Era Meiji ens convida a pausar, a observar amb atenció i a acceptar el viatge de la transformació amb un cor serè i una ment clara. En fer-ho, trobem no només progrés, sinó també plenitud, significat i una connexió renovada amb allò que realment importa.

Jordi Ibern